Entre les diverses possibilitats que tenia un metge d’aconseguir un salari, una bona opció era la contractació amb un municipi. Per una quantitat estable, per bé que de vegades molt moderada, si tenim en compte el que es podia cobrar en ocasions per un únic tractament mèdic,26 a més també d’algun benefici fiscal i d’altres guanys més que es podien anar sumant, un practicant de la medicina podia obligar-se a residir per un període determinat ‒que normalment no excedia els cinc anys‒ per tal d’atendre els veïns d’un municipi, a vegades amb l’acord explícit de no cobrar-los. Aquestes fórmules contractuals eren una realitat en molts indrets, grans i petits, d’arreu la Corona d’Aragó, des de la darreria del segle XIII.27 Moguts per la por a epidèmies que havien sentit que començaven a arribar a terres veïnes, o bé simplement perquè feia temps que no disposaven dels serveis d’un professional mèdic que ara els veïns els sol·licitaven, el ben cert és que podem trobar tant en el món urbà com en el rural les més diverses pràctiques i modalitats de contractació.

Cervera, com també altres municipis catalans entre els 3.000 i 5.000 habitants, cas de Manresa o Puigcerdà, eren suficientment grans com per oferir bones oportunitats a metges ambiciosos, però no tan grans com per resultar definitivament atraients per als millors. Molt sovint, captar els individus de major prestigi, sobretot els que s’havien format a la universitat, era bastant complicat, i aquests tendien a moure’s incessantment a la recerca de les millors oportunitats (McVaugh, 1993, p. 194). Els municipis mitjans havien vist que, sense una política d’acostament dels metges, aquests recalaven a les ciutats majors, amb més possibilitats de guanys. Per això desenvolupaven les seues pròpies estratègies per trobar practicants de la medicina mitjançant l’enviament de representants del municipi. Aquests negociaven amb els físics i cirurgians les millors condicions possibles quant a l’atenció a demanar, un salari i altres beneficis atraients, però no onerosos, tant com fóra possible, per a la hisenda municipal. No foren, per tant, mers elements passius que esperaren que algun anara a parar fortuïtament a les seues terres. Un fet, aquest darrer, que òbviament també s’esdevingué: com s’ha d’explicar si no la presència d’un metge de Xàtiva, el clergue Lluís Mandoll, mestre en sacra pàgina i en arts i medicina, a Cervera, contractat el 1475? (Duran i Sanpere i Gómez Gabernet, 1944, Apèndix, doc. 50).

Tenim notícia que per aquells anys Cervera disposava de practicants de la medicina, alguns d’ells instal·lats a la vila durant dècades. Era el cas del cirurgià Bernat de Foix, documentat entre 1332 i 1388. Foix va exercir nombrosos càrrecs públics, entre els quals el de paer, en sis ocasions, i el de mostassaf, en una, cosa que demostra el seu estatus de prohom (Ferragud, 2005, p. 505). També la vila tenia alguns metges jueus. El 1370, Jafudà del Corral, físic de Cervera, era nomenat metge i familiar de la casa del rei.28 Un any després, Bonanasc Alfaquim era un físic de la ciutat que havia estat admès com a metge domèstic del rei, amb tots els privilegis i llibertats, com ara dur armes prohibides, o no haver de dur les marques difamants en el vestit.29 Temps després, el 1375, Pere d’Isovals, magister in artibus et in medicina, examinà el també jueu de Cervera Sullam Deuslogar, el qual va ser considerat competent, tot i que tardà quatre anys més a rebre l’oportuna llicència.30

Ara bé, que Cervera tingué dificultats per captar metges ho posen de manifest les concessions de llicències reials per exercir la medicina a determinades persones, que contravenien la legislació. Així ho féu el fill del Cerimoniós, el futur rei Joan I, quan concedí llicència per exercir la medicina a la vila de Cervera al juny de 1364 a l’apotecari Bartolí de Morranyà, qui solia practicar la física i la cirurgia, i que ho feia a més absque extorsione salarii immoderati, privilegi que féu extensible el 1369 per poder exercir la medicina a la resta de la Corona (Solsona i Sorní, 1984, p. 43-48).31 Morranyà, en realitat, era un apotecari que abastia la casa reial, i que gaudia del seu favor, com ho mostra el fet que Pere el Cerimoniós, quan el 1361, apel·lant a l’usatge Princeps namque, cridà a la mobilització general i concedí que a Cervera se’n pogueren exceptuar, entre altres, el físic mestre Pere de Rivals, el barber Ramon de Canet i l’apotecari Morranyà, o el que és el mateix, el monarca procurà la permanència d’uns mínims que hi garantiren l’assistència mèdica. Anys després, el 1369, Bartolí i el seu germà reberen el privilegi de dur armes prohibides.32 I és que la problemàtica assistencial romania sempre vigent en una població pròspera i amb una evolució demogràfica creixent. També al juliol de 1385, l’infant Joan donà llicència per exercir la medicina, malgrat el que deien les ordenances catalanes, a Brunissèn, esposa de l’apotecari cerverí Francesc Oller, de la qual es deia era experta in arte fisice i que havia guarit molts malalts.33

No semblava haver-hi problema, però, amb les garanties dels productes relacionats amb l’art de l’apotecaria. La presència d’11 apotecaris ens indica la importància donada al subministrament de medicaments i de tota l’àmplia gamma d’elements que elaboraven i distribuïen els qui es dedicaven a aquesta art (Vela i Aulesa, 2015, p. 127-142). Cal subratllar, fins i tot, el seu pes polític demostrat per la presència en el Consell municipal d’apotecaris com els germans Pere (1365) i Bartomeu Ripoll (1368) o Jaume de Berga (1368). Aquests nombrosos apotecaris degueren ser un estímul per a un físic, ja que eren garantia de l’expedició de les receptes, i també la possibilitat de bones aliances per obtenir guanys quan s’arribava a bons acords, malgrat les prohibicions vigents.34 Però poder disposar d’apotecaris protegits per la casa reial encara degué ser més estimulant per a un altre domèstic del rei com també ho era Tresbens.

Segurament l’exemple dels germans apotecaris Pere i Bartomeu Ripoll encarna de forma molt evident el que podia haver conduït l’astròleg Tresbens a considerar la possibilitat de traslladar-se a Cervera. La documentació de la Cancelleria il·lumina la protecció permanent del rei Pere el Cerimoniós vers aquests dos apotecaris, sense que en cap cas constatem que treballaren directament per abastir de productes la casa reial. En els anys posteriors a la contractació frustrada de Tresbens, els problemes dels Ripoll s’anaven acumulant, després de grans operacions mercantils en què s’havien involucrat, i el Cerimoniós els ajudà a superar el tràngol, no sense alguna complicació. El 1374, els Ripoll i dos dels seus criats havien estat acusats d’haver-se resistit a un algutzir, però foren absolts pel rei35 Dos anys després, el rei va permetre als dos germans i un soci de traure 200 somades de blat (uns 25.000 kg) per via marítima per a la seua revenda.36 I això no deixa de sorprendre perquè la vila travessava per aquell temps un moment de dificultats en l’abastiment frumentari (Canela i Garayoa, 1986, p. 57 i 59). I encara el 1378 el rei intervindrà quan, davant una execució ordenada contra els béns dels apotecaris, ells hi al·leguen estar en possessió d’un privilegi d’allongament.37 L’ambició dels projectes comercials dels Ripoll era molt evident i els alts riscos que havien pres començaven a tornar-se en contra seua. Aquest mateix any, el conseller reial fra Guillem de Guimerà exigia la devolució de 2.000 sous més 600 d’interessos a Bartomeu. Per això, el monarca va ordenar que se li confiscaren béns per un valor suficient per fer front al préstec.38 Dies després, Rigot de Nicosa, comanador de la casa de l’hospital de Sant Joan de Jerusalem a Barcelona, manifestava que el deute dels germans Ripoll i de Maria, la seua mare, era de 1.200 florins d’or, que ells rebutjaven de tornar. El rei ordenà al veguer que actuara per reclamar la quantitat als Ripoll.39 Mesos després, el rei confirmava una sentència de la batllia de Cervera que ordenava als Ripoll pagar 3.155 sous de Barcelona al mercader Bertran d’Arcs, a qui els devien, més 495 sous de despeses efectuades en el judici. La requisició de béns es va produir, i si fem cas del clam de Brunissèn, l’esposa de Bartomeu, la cosa era tan greu que no tenien prou béns per subsistir, i el rei els va concedir disposar d’una part del safrà i d’altres espècies; concessió que no agradà gens el creditor d’Arcs, que protestà iradament. El rei acabarà ordenant que no es requisaren els béns de Brunissèn.40 Un any després, el monarca tornava a intervenir en favor seu, i s’adreçava al batlle de Cervera per informar-lo de l’allongament de cinc anys per una quantitat que Bertran d’Arcs els demanava per una comanda.41 Les tensions, però, eren massa fortes i Pere i la seua esposa Brunissèn, el seu germà Bartomeu i Maria, la mare, perseguits pels seus creditors de Cervera, es van traslladar a Balaguer. El rei reforçà la seua protecció amb un guiatge de dos anys. Un guiatge del qual no dubtaren a fer-ne abús, ja que es negaren a pagar durant cinc anys el cens de 55 sous anuals que feien a un beneficiat de l’església de Santa Maria de Cervera per una casa que tenien al carrer del Corral.42

Si Pere el Cerimoniós i el seu fill tenien una actitud tan condescendent i pròvida amb els practicants de la medicina de Cervera, si els favors eren permanents, si a més les possibilitats de guanys eren tan àmplies, no solament amb la pràctica de la medicina sinó també en el món dels negocis, per què no posar-hi rumb? Fet i fet, Tresbens degué pensar que el favor reial de què ja disposava es perpetuaria en una vila on el rei intervenia permanentment a favor de determinats individus.

El març de 1371, el batlle de Cervera, en nom dels paers i els prohoms de la vila, va explicar a Pere el Cerimoniós que el físic Pere de Rivals ‒veí de Cervera de feia 10 anys, com s’ha vist‒ havia incomplit el seu acord de restar-hi a canvi d’una pensió anual, ja que havia traslladat la seua residència a Puigcerdà, deixant la gent de Cervera sense assistència mèdica (cum in ibi non sit alius fisicus) en un moment de pesta, tot just quan més els feia falta un metge. El rei va ordenar que es respectara l’acord entre el metge i la vila i que aquest fóra obligat a tornar i residir-hi.43 Tanmateix, més d’un any després la qüestió no estava resolta. El 24 de maig de 1372, el Consell municipal de Cervera es va reunir amb els paers per tractar el tema de la manca de metge. Com que s’acostava l’estiu i veien que això podria comportar un greu perill per a la salut dels veïns, van pensar a fer-se amb els serveis de Pere d’Isovals, un físic que havia estat ja assalariat més de vint anys abans. Se li oferien cinc anys de contracte a raó de 500 sous anuals, com havia estat habitual, i una exempció d’impostos. El 30 de juliol de 1372, es van reunir de nou les autoritats. Els paers posaren de manifest que a la vila no solament continuaven sense cap metge contractat sinó que tampoc no tenien cap mestre que regentara l’escola. Explicaven que un metge nouvingut anomenat Berenguer Sabater havia ofert els seus serveis per un salari anual bastant moderat, de 15 lliures (300 sous), més una exempció d’impostos, però que ells no volien acceptar-lo sense que abans no es pronunciara el Consell.

És ben sabut que, des de mitjan segle XIV, les grans ciutats, però també els nuclis semiurbans més modestos i, fins i tot, les viles rurals de la Corona d’Aragó, disposaven de diferents mecanismes per aconseguir l’alfabetització dels infants (Cruselles, 1997). Els municipis es veieren empesos a la creació d’escoles, on acudien sobretot els fills dels menestrals i mercaders, ben necessitats del coneixement de lletra. Entre els mercaders eren comuns els llibres de comptabilitat, com també als obradors de tot tipus d’oficis. La bona marxa i prosperitat d’aquests negocis passava per un coneixement de la lectura, l’escriptura i l’aritmètica. A aquesta oferta docent, s’hi sumaven els mestres independents, que oferien els seus serveis privats per ensenyar de lletra, però també la música o l’esgrima. Una altra qüestió eren les elits, que tenien els seus propis preceptors. S’integraven així, en definitiva, les terres de la Corona a un model de gran abast que afectà tot l’Occident medieval, amb moltes particularitats segons els casos (Verger, 1999; Black, 2005, p. 18-36). Cervera no va ser una excepció i tenim notícies de l’existència d’una escola almenys des del 1332 (Duran i Sanpere i Gómez Gabernet, 1944; Llobet i Portella, 1999).

Si un tret va caracteritzar moltes escoles arreu de la Corona d’Aragó, com també a altres indrets europeus, fou el recurs a professionals de la medicina per regentar-les i exercir de mestre. De fet, alguns metges manifestaren una especial sensibilitat vers l’educació en fomentar la creació d’una escola amb diners propis (Ferragud, 2005, p. 265-268). I és que la proliferació d’escoles era gran, però el nombre de batxillers i llicenciats en el mercat, en canvi, escàs. És per això que l’ensenyament es va constituir en una ocupació més per als metges, una font més d’ingressos complementària a l’exercici de la medicina. De fet, els contractes municipals solien recollir ambdues obligacions: la pràctica de la medicina i l’ensenyament. A Cervera, fins un total de sis mestres de lògica i gramàtica, dels 18 que se’n coneixen per als segles XIV i XV, foren titulats en medicina. Certament, un nucli important de la població, bàsicament l’elit que tenia a les seues mans la major part de la riquesa, no en podia prescindir. Però també és molt possible que els camperols benestants, i els que no ho eren tant, portaren els seus fills a l’escola. Fet i fet, la institució escolar era ja clau i indispensable per al bon funcionament de la cosa pública.

Els físics havien tingut la necessitat, en el cas de ser formats en estudis generals, d’haver cursat arts, el trivium i el quadrivium, continguts propedèutics per a l’accés a la facultat de medicina. Se’ls exigia l’ensenyament de les regles gramaticals i l’ortografia, però també esdevenien garants de l’educació cívica (Cruselles, 1997, p. 193-199). Tot i que no s’esmenta explícitament, en aquestes escoles degué ser molt important l’estudi de l’aritmètica i particularment el maneig de l’àbac, fonamental per a les comptabilitats (Black, 2004, p. 827-846). Si fem cas dels capítols per a la regència de les escoles cerverines del contracte que l’any 1405 s’establí amb el metge i mestre Bernat Valentí, és de destacar que aquests ensenyants devien tenir un assistent, batxiller, que garantia així la permanent atenció de les escoles en la seua absència. Això era fonamental si tenim en compte que les responsabilitats mèdiques podien obligar a abandonar l’aula en qualsevol moment d’urgència (Benito i Monclús, 1999, p. 217-219).

Doncs bé, en aquella conjuntura de necessitat de metge i mestre per a la vila, els síndics, que eren llavors a Barcelona, havien sabut que en aquell moment Bartomeu de Tresbens era a la capital, i pensaren que si li donaven una pensió suficient segurament aquest s’avindria a oferir els seus serveis als cerverins. Els paers hi apostaren, però, això sí, partint d’una oferta més humil que la que havien gaudit anteriorment els metges de Cervera, xifrada en 10 lliures (200 sous), que es podria augmentar fins a 15, més l’exempció d’impostos. També acordaren que es negociaria el temps de durada del contracte. Crida l’atenció la rebaixa salarial, segurament relacionada amb el descens demogràfic i el consegüent empobriment de la vila. Cal insistir que la situació aquell estiu era dramàtica. La pesta hi havia fet acte de presència, com ho demostra el fet que el dia de sant Miquel s’haguera fet una processó a la vila per traure’s de sobre el mal pestilent (Llobet i Portella, 1983, p. 39). Fins i tot, els síndics que s’havien traslladat a buscar metge havien caigut malalts, i la vila encara oferia exempcions fiscals per als barbers que volgueren fer-hi residència, ja que també n’hi havia escassesa (Canela i Garayoa, 1986, p. 56).

Passats quasi dos mesos, el Consell es va tornar a reunir amb els paers. Aquests manifestaren haver rebut una carta dels seus representants, que eren a Barcelona. En la missiva s’indicava que havien pogut parlar amb Bartomeu, i exposaren les condicions exigides pel metge. Les peticions eren bastant més elevades del que havien pensat: 50 lliures (1.000 sous) per un període de 15 anys o per a tota la seua vida, una exempció total d’impostos i una casa de franc. Sens dubte, les autoritats degueren quedar espantades ja que les condicions de Tresbens ultrapassaven de molt el que havien estat acostumats a satisfer, i a més el físic reial es volia assegurar un període de contracte inusualment llarg. Realment el devia compensar abandonar la capital per traslladar-se a Cervera i compaginar el servei a la Corona i al municipi. Molt possiblement, malgrat que no s’indique res al respecte, el metge s’hauria reservat el dret a poder cobrar els clients, i cal pensar que el preu que pagava el municipi era un incentiu per lligar-lo i obligar-lo a fer-hi residència.44 Pensem, tanmateix, que un madur Tresbens, que aleshores devia tenir més de 50 anys, pogué preparar-se el terreny per acabar els seus dies tranquil·lament en una vila apartada del tràfec de la capital i la presència sovintejada en la cort, si bé Cervera era un dels punts ben comunicats del Principat. No era estrany que els físics reials adoptaren aquesta actitud de retirada a la ruralia en moments de la seua vida, sobretot en l’ocàs, i, si podia ser, com a senyors feudals amb els seus propis vassalls. Així, Jaume d’Avinyó, cirurgià de Pere el Cerimoniós, i amb forta influència a la ciutat de València, era posseïdor d’una alqueria anomenada Vilella, al terme de Sueca, des del 1368 (Ferragud, 2005, p. 404-405). El també físic del Cerimoniós, el gironí Guillem Colteller, acabarà, després d’un procés d’adquisicions i donacions reials, per esdevenir senyor d’Esponellà i del seu castell (Ferragud, 2005, p. 523-525). Gabriel Garcia, metge de la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, passà els últims anys de la seua vida retirat a Vinalesa, un petit llogaret al nord de València que havia comprat, on va morir cap al 1461. Afectat de gota, fou requerit per atendre la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, en la seua darrera malaltia (Mur Sancho, 1913, p. 14).

Les autoritats, preocupades pel fet que una vila de la seua categoria no tinguera un “sollemniall metge” i seduïts per la fama de Tresbens, de qui es deia “sie bon metge e gran astròlech”, acordaren complaure’l en totes les seues peticions. I, si no hi havia alternativa, acordaren que li pagarien el lloguer de la casa. Això sí, la pensió li la donaven preferentment a 10 anys, i si no hi havia altra opció a 15. Encara, un parell de consellers insistiren en el fet que si Pere d’Isovals podia incorporar-s’hi més aviat, que no continuaren les negociacions amb Tresbens.

El 3 d’octubre es tornaren a reunir. Certament, el contacte amb Tresbens podia resultar molt onerós a l’erari públic, i no tots estaven d’acord amb la seua contractació. A més, havien escrit a Pere d’Isovals, que havia respost que si l’esperaven un any es vindria a contractar. La prova que els honoraris sol·licitats eren realment un problema ho és que el consell envià dos dels seus membres a negociar amb Tresbens una reducció del temps de durada del contracte, a un màxim de cinc anys, i una rebaixa del salari.

El 22 d’octubre, reunits de nou, llegiren una carta enviada per un dels síndics desplaçats a Barcelona. La darrera oferta de Tresbens continuava sent inassequible per al Consell de Cervera: 100 florins anuals per un període de 10 anys. Després de reflexionar sobre l’assumpte, s’acordà de contestar-li que li seria donada una pensió de 50 lliures per un període de 10 anys, però hi hagué l’oposició de vuit consellers, que manifestaren que tot plegat era una quantitat molt alta i per un període també massa llarg.

Pel que sembla, les negociacions finalitzaren en aquest punt i el contracte mai no es va materialitzar. Al febrer de 1373, el Consell acordava contractar un franciscà anomenat Guillem Arnau, amb reputació de bon metge, segons afirmaven, per una quantitat de 150 florins anuals, que, com es veu, encara superava la petició de Tresbens, per bé que el contracte degué ser curt, ja que el 1377 ja buscaven un altre físic per contractar (Llobet i Portella, 1990a, p. 117).

Les exigències del metge astròleg havien estat excessives, per molt que la seua fama haguera suposat un motiu més d’orgull per als prohoms cerverins i una garantia de tenir un bon metge en temps de pesta. Com manifesta Michael McVaugh, en aquestes contractacions individuals es percep una tensió, que motivava la fluctuació de la seua quantia, depenent de si la ciutat o el practicant estaven més o menys ansiosos per omplir la vacant de metge (McVaugh, 1993, p. 199). La voluntat de tenir cobertes les necessitats sanitàries i de tenir un conseller i metge ben satisfactori hi jugaren un paper determinant. Com s’evidencià en el cas de Cervera, alguns apostaren clarament pel prestigi de l’astròleg reial, mentre que d’altres miraren de salvaguardar els fons municipals i buscar algun metge mestre més econòmic. Tresbens va veure una oportunitat òptima d’assentar-se a Cervera per un llarg període, tot aprofitant la conjuntura pestífera, la por en definitiva, però també la confiança general en la medicina, factors que li van fer pensar que podia esprémer les arques municipals. No va reeixir en la jugada.